Suspensió temporal de responsabilitat
Tornar a casa, rien faire comme une bête i voler ser graciosa
La meva absència la setmana passada té explicació: vam tornar a Barcelona amb l’excusa d’un casament i, ja de pas, la festa major de Rubí, descans vora la platja i temps amb la família. En aquesta època de l’any és inevitable retornar a la nostàlgia de la infantesa, als records d’un estiu etern i agradable, en part, perquè la calor no arribava mai a ser tant aplanant i entumidora. No sé com vam sobreviure sense aire condicionat la tornada des d’Agullana sense morir per extrema deshidratació dins el cotxe. Angoixa climàtica, anyone?
La veritat és que m’he pres aquests dies com unes vacances de ple dret. Tant de bo hagués pogut deixar, fins i tot, el portàtil a Berlín. Aquesta era la idea. Supremacia de l’analògic. Tan sols portar llibreta i boli, punt. Però no, el meu pla de desconnexió se’m va torçar: una trucada important, una entrevista “final” de feina de més d’hora i mitja (!), tot havent fet ja una altra d’una hora amb la mateixa gent dues setmanes abans, test inclòs sobre les més diverses tasques i coneixements. Potser una història per un altre dia, encara espero resposta.
Quan vaig anar a Nova York el març passat, les intencions eren les mateixes. Necessites no estar pendent de tot tota l’estona, aprofita i explora la ciutat. Qui sap quan hi tornaràs. Completista als videojocs i a la vida real, amb una mitjana d’entre 25.000 i 30.000 passes diàries (sense comptar les sortides a córrer), vaig visitar (quasi) tots els llocs emblemàtics (els més importants, òbviament, referències a Mad Men), museus, biblioteques, cementiris, botigues de segona mà, llibreries, cafeteries de cafè d’especialitat, etc., etc. Això durant el dia. A la nit, teatre i concerts i passar temps amb la meva estimada Margarida. Vamos, un no parar. Potser vaig estar allunyada del meu portàtil (encara que el vaig portar amb mi i vaig acabar escrivint algunes cartes de presentació), però els estímuls i els dopamine shots… a dojo.
Totes les “vacances” de la meva vida adulta les recordo així: una llista de coses a fer, una estructuració optimitzada dels dies i les activitats. Poques vegades fora d’una gran ciutat. Europa per proximitat i economia. Autodefensa: en molts casos, perquè sense carnet de cotxe poc es pot visitar que no siguin llocs transitables a peu o en transport públic. Cosmopolita ja és una paraula repugnant, però basar la teva personalitat en una gran quantitat de viatges, encara més. Potser no cal viatjar de punta a punta cada cop que estem deslligats de les obligacions laborals. On queden els dies de realment no fer res? I encara millor: no sentir-se culpable al respecte?
Els meus avis paterns tenien una parcel·la a La Tortuga Ligera (nom insuperable) de Gavà. No en tinc gaires records, si he de ser sincera, més enllà de reconèixer-me en algunes fotos. Quan la meva germana va néixer vam passar un estiu a un altre càmping de la zona. El primer estiu amb la meva germaneta que em tornava boja d’amor, mai m’havia posat tan morena i vaig fer una amiga portuguesa que, si no em falla la memòria, es deia Margarida, també. Ens vam intercanviar adreces i jo li vaig escriure unes cartes que mai van trobar resposta. També ens vam fer amics d’una família basca i el nostre pare havia de treballar, però venia a les nits a dormir amb nosaltres. Vam pintar pedres, recollir pinyes regalimoses i menjar-nos-en els pinyons, a voltes agres. Després de sopar m’encantava veure “La memòria dels Cargols”.
La comparació és injusta, tant per l’extensió de la nostra estada com la diferència entre les impressions de joventut i les d’ara, però els tres dies que vam passar altre cop a Gavà la setmana passada van deslligar-me de les cadenes de la quotidianitat. Per fi vaig ser capaç de fer veritablement res. Em refereixo a no només a no utilitzar el mòbil, sinó ni tan sols llegir tant com m’havia imaginat. Bany a la platja i tornar a la nostra tenda per literalment mirar el cel que s’entreveia entre els arbres. Fixar l’atenció a les coses imperceptibles, les formigues en formació sobre els cables de llumetes. El ball suau i la parada brusca, quasi psicodèlica, de les branques. Olor calenta de pins. No tenir vergonya d’estar tot el dia amb el banyador mullat. I la certesa que la Mediterrània corre dins meu, que necessito que m’enterrin a prop d’aquestes pinedes. Potser amb un rem com els herois èpics, una argonauta més que passi a ser punt de referència dels mariners.
El meu pare va ser part del manteniment d’un càmping durant força temps. En veritat, treballava per la mateixa empresa que gestiona en el que ens vam quedar de Gavà, però a Vall-llobrega. En la meva època antivacances a la platja i pànic a no ser blanca nuclear (problemàtica, ella), l’única zona que podia acceptar com a digna de ser visitada durant l’estiu era la Costa Brava. No nego que és una de les nostres joies i l’any passat vaig tenir la sort de passar un parell de nits dins el recinte arqueològic d’Empúries, a dream come true. Però també m’adono de l’esnobisme de la Costa Brava; que pensava en Gavà i veia baixa estofa, un lloc massa proper a l’àrea metropolitana. Tanmateix, allà és on més cops m’he delectat de la Mediterrània, tant amb família com amics. La veritat és que l’aigua no té res a envejar i hi ha espai quasi infinit per aprofitar la platja. Allotjar-se és increïblement barat, qui no voldria portar els nens a un paradís assequible? No més prejudicis de classe: el càmping és la forma superior d’estiueig.
Fa uns anys vaig començar a escriure una història sobre dos germans, li havia donat unes quantes voltes a la percepció del temps durant la infantesa:
Els nens salten, corren, passen a tota velocitat en patinet. Avancen pels carrers perseguits per les mares, pares, avis i àvies que els han recollit de l’escola. Els nens, tot suats i amb les mans enganxoses, volen l’atenció i el contacte d’un adult i, a la vegada, volen avançar-s’hi sense mirar enrere. Caminen amb pressa i reculen, onades inquietes. Alguns demanen de manera insistent el berenar; d’altres volen explicar amb pèls i senyals tots els esdeveniments que han caracteritzat la seva jornada escolar. Demanen anar al parc per a trobar-se amb altres amics que no pertanyen al cercle de la seva escola, però l’adult sempre té a la seva disposició la més efectiva de les falses promeses, un “avui no; demà hi anem”. I els nens, com a entitat feliç i informe, ho accepten, no posen oposició. La seva desconeixença d’un temps lineal inevitablement provoca que se sentin alleujats per aquestes paraules. Recordar de memòria els noms dels dies de la setmana no és suficient per entendre la complexitat de la temporalitat que ens hem imposat els éssers humans.
Quan ets petit tot queda en la distància, tant el que ja has viscut com allò que ha de venir. Especialment durant l’estiu, per abundància de temps es presenta l’ocasió d’avorrir-se. És impossible avorrir-se amb accés a l’internet constant a través del mòbil. Contingut sense límits per apaivagar qualsevol pensament negatiu. L’art de l’avorriment està quasi completament perdut. Sense la necessitat de pegarse con una piedra en la espinilla com a entreteniment eficaç, com deia el meu avi, no hi ha un espai per a desenvolupar segons quines idees i projectes. I de l’avorriment és quan han sortit coses meravelloses com el que m’agradaria intitular la “trilogia del temps”. He rescatat del meu diari tres històries amb un mateix fil conductor fins ara mai publicades (guau), escrites a principis del 2003:
Estic molt orgullosa d’haver escrit aquest diari i d’haver-lo conservat. La majoria d’entrades repeteixen una estructura: me he levantado, he desayunado, he ido al cole, etc. Però després hi ha els moments en què em poso a malparlar sobre els companys de classe o tots els cops que anàvem al cementiri durant aquella època (el meu avi havia mort recentment) i valoro poder atresorar aquests records. M’encanta llegir diaris literaris i n’he escrit durant tota la meva vida, però la majoria els he acabat destruint per vergonya (i por). No recordo perquè vaig voler escriure aquestes històries (d’entre altres, amb personatges recurrents i dibuixos explicatius), però sembla que vaig trobar una fórmula i la vaig voler aplicar a diferents situacions: la dilatació de l’escena a través d’una exageració de la durada per a una acció que no hauria de trigar tant. Una cerca del fet humorístic en la ficció.
Em sorprèn perquè no considero que l’humor tingui un lloc central en el meu caràcter, així, de manera superficial. No m’agraden els acudits, hi ha alguna cosa que m’allunya d’aquests tipus d’humor. Suposo que deu ser el meu sentit de superioritat, de no voler ser enganyada. Però si hi penso detingudament, em recordo com una nena estranya i una mica pallassa, que li agradava fer riure a la resta fent pèndols hipnotitzadors amb una barra de sabó à la Molly Moon. Que no tenia por a ser percebuda com a divertida a causa de la seva extravagància. I que encara avui m’agrada prendre a vegades el rol dinamitzador en algunes situacions socials, on l’oversharing i ser self-deprecating són les meves crosses preferides. La línia d’escissió és difícil de traçar: en quin moment vaig preferir voler ser bella a ser graciosa? I no em vingueu que es poden les dues coses; això està reservat a molta poca gent. (Mireu RuPaul’s Drag Race i ho entendreu tot).
Per a més inri, tenim les acusacions familiars, tan típiques de tornar a casa. Que sóc una persona difícil, una “borde”, una sergenta, la personificació de la seriositat, el rigor i només falta dir del feixisme. Que sent així quina sort he tingut de trobar algú que m’estimi. I hi ha una part de veritat, però penso que també tinc els meus moments lleugers, on gaudeixo de riure de mi mateixa i del món. Llavors em sento indestructible; com a protecció i defensa, els jocs de paraules i fer palesa l’absurditat de la vida. A més a més, m’he endrapat Calypso de Sedaris en dos dies i quina enveja… jo també vull!
Rien faire comme une bête, auf dem Wasser liegen und friedlich in den Himmel schauen, „sein, sonst nichts, ohne alle Bestimmung und Erfüllung“, könnte an Stelle von Prozess, Tun, Erfüllen treten und so wahrhaft das Versprechen der dialektischen Logik einlösen, in ihren Ursprung einzumünden.
Adorno (com sempre) tenia tota la raó i que contra la productivitat, cal no fer res de tant en tant. El cos relaxat a un altre cos més gran, aquest d’aigua; aclucar els ulls salabrosos i deixar-se anar a la deriva. Per fi he aconseguit unes vacances que han congelat la responsabilitat imperiosa de resoldre el meu futur. Ara tornem-hi a escriure des d’Alemanya, passant fresqueta a la nit i amb la intenció d’aprofitar al màxim un estiu desocupat.