Strava or it didn't happen
Running clubs i la comodificació de les relacions socials
Arribes a una nova ciutat. Vols conèixer gent orgànicament, com solia ser abans de l’era digital: trobades casuals en els espais compartits, els afamats third spaces. Com a estudiant encara és fàcil. Les institucions solen oferir tota una xarxa de suport perquè els internacionals trobin d’altres erasmus. És ben cert que les estructures educatives modelen les nostres relacions socials. D’aquí la dificultat de fer noves amistats en l’adultesa més enllà dels companys de feina. Haver de suportar en comunió les penúries de la vida laboral mai serà equiparable a compartir l’espai de formació.
Si he de ser sincera, per a mi això de romantitzar l’encontre fortuït com a inici d’una amistat o vincle romàntic mai ha estat una de les meves prioritats. Baixo del món si se m’imposa una vida sense internet. Penso en tots els amics (i amants, ups) que he conegut a través de diverses xarxes socials i em sento agraïda. Per a què posar límits físics a la potencialitat de les relacions? Un cop establert un primer contacte, he arribat a traslladar la connexió a l’àmbit analògic. Quants pen pals van rebre els meus dibuixos i postals!
Això no obstant, puc entendre que la fredor del món cibernètic no convidi a fer les primeres passes per engegar vincles socials. L’absència d’una primera presa de contacte en la mal-anomenada “vida real” detura a molts; el caràcter físic ens defineix com a éssers. Hi ha tot un seguit de signes no verbals que ajuden a determinar compatibilitats altrament ambigües. Comprensible, per tant, el desig d’entaular converses sense l’amagatall que ofereix la pantalla.
El running club s’ha alçat com a una nova opció en els últims temps. La idea és senzilla: una reunió d’aficionats a córrer, per tal de fer una tirada a un ritme “conversacional”. Bons hàbits i socialització, tot passant per una sèrie de requisits que reforcen certs ideals de cos i estatus econòmic. La descripció de la majoria d’aquests esdeveniments insisteix en el fet que “tot tipus de ritmes” són benvinguts. Poca gent conec que pugui córrer i parlar còmodament. L’assistència a vegades s’ha de pagar a uns organitzadors guapíssims, súper en forma i més exitosos que tu, per descomptat; són fundadors d’una start up i es van comprar el seu primer pis a Prenzlauer Berg abans dels vint-i-dos. Espera rebre mirades d’incredulitat si no portes l’últim Garmin, no fas una rotació de vambes o simplement no tens un conjuntet a joc amb unes ulleres de sol horteres a ultrança. Advertències t’escometen per tot arreu: ja veuràs com tu també hi cauràs…
Però córrer no està de moda, no; la performativitat de l’acte és el centre d’aquesta nova tendència. Declarar que s’és corredor només es pot valorar quan hi ha tota una sèrie de xifres que quantifiquin aquest acte. No se m’escapa que literalment la performance és essencial en qualsevol esport. El rendiment classifica els esportistes i ara sembla que també pot fer-se servir com a significador de valor per a l’àmbit social.
Xarxes socials de nínxol no ens falten; els nostres magnífics entrepreneurs saben com surfejar les onades de tendències. Entra en escena Strava, una aplicació que serveix per a registrar activitats esportives. No només per córrer però popular entre corredors. Una subscripció prèmium ofereix una anàlisi exhaustiva de les estadístiques de carrera. I el que és més important: pots seguir altres esportistes i veure les seves estadístiques: quin ritme mitjà han fet, quants kilòmetres, quina freqüència cardíaca, quant han trigat en total i, fins i tot, quina ruta en específic. See and be seen, el que faci falta per tal de rebre kudos.
A tothom li agrada pensar que és un trendsetter i que no es deixa influenciar per les noves modes. Considero que vaig començar a córrer “de veritat” a finals del 2023. D’intents, n’hi havia hagut bastants. Recordo quan, durant un insòlit nivi hivern (de totes les estacions, quina millor per començar a córrer!), em vaig proposar sortir res més aixecar-me fins a un parc proper. Calculo que en total serien uns deu minuts anar i tornar. Deu minuts que em deixaven sense alè, mal al coll i una cara encesa com un pebrot. Ho vaig repetir durant unes setmanes, fins que aquest hàbit va ser reemplaçat per alguna altra obsessió gimnàstica. Sigui com sigui, no gaudia cap d’aquestes carreres; eren una imposició o, més ben dit, un càstig.
La nostra visita a Polònia va canviar el curs dels esdeveniments. A Varsòvia, vagarejant per la ciutat un dia plujós de setembre, vam acabar a l’expo per la marató d’aquell cap de setmana. Coneixia l’existència dels maratonians (ja us he dit que vaig estudiar clàssiques?) però mai havia vist de primera mà l’ambient precedent a una cursa. El Piet em va dir mig de broma que jo feia cara de corredora de maratons. Jo m’ho vaig prendre com una provocació que havia de rebatre. I així, em vaig apuntar a la loteria de la marató de Berlín, amb tanta bona sort que vaig aconseguir un dorsal.
Una primera fase d’investigació: quines són les millors maneres per preparar-se, quants cops a la setmana i amb quina intensitat. Primeres carreres on quasi torno a treure el fetge per la boca. De sobte, alguna cosa canvia i començo a gaudir de les meves sortides per la ciutat. Cognitivament, una de les meves èpoques més fosques; córrer com a confort per una ment a vessar de dubtes intel·lectuals. Tanmateix, el que va ser un bressol al principi va acabar esdevenint més i més exigència. Com escapar de la necessitat de millora per una high achiever? El dia de la cursa tot acaba en una decepció reduïda a la marca que he fet. (I la hybris de pensar que no xocaré contra cap mur, shoutout als kilòmetres 36 a 39). No importa que l’hagi completat (un fet que s’està banalitzant últimament, com si no fos suficient superar la distància); ben al centre la derrota d’un temps que mai arriba als meus estàndards. On queda el gust de ser present? Tot seguit les nefastes conseqüències per a la meva salut: amenorrea, marques d’acne, grip, queixal del seny infectat i extret, fatiga constant, fam insaciable. Deixo de córrer uns mesos, fins que em torno a reconciliar amb la idea que no cal portar-se a l’extrem en una competitivitat reforçada per un prototip projectat en números.
No és casual l’auge del running ni la prevalença dels fitness influencers com a candidats immillorables per al model publicitari a les xarxes socials. El capitalisme afavoreix aquests personatges poc controvertits. Com a influencer no et pots permetre ser problemàtic (aka tenir opinions polítiques) o, simplement, tenir un estil de vida desordenat i caòtic, sortir de festa, gaudir pel fet de gaudir. El que s’ha de mantenir és una imatge el més neutral possible, com un pis turístic que no vol perdre valor en l’hipotètic cas d’una revenda especulativa. També cal produir contingut que inspiri productivitat, ingressos passius i una mentalitat d’abundància. La socialització queda relegada a un segon pla; cal aprofitar al màxim les trobades per a promoure l’autosuperació personal. Quina millor manera que un running club, on pots més d’un pardal d’un tret? Allà pots: 1) millorar el teu estat físic; 2) exhibir totes les teves compres; 3) crear contingut; 4) ja, si de cas, passar temps amb altra gent i intercanviar noms d’usuari a Strava; 5) si ets solter/a, accés a altres cossos. La cultura anti-alcohol, s’escau aquí a la perfecció: no hi ha espai per a l’espontaneïtat ni la ressaca. Una rutina ben establerta a l’encalç d’una retribució avalada pel sistema. Sincerament: quina mandra!
De suspendre la course navette a córrer una marató. I, tot i això, mai seré una atleta d’alt rendiment. He deixat de registrar les meves carreres a Strava. Encara més: m’he esborrat l’aplicació i no penso tornar a utilitzar-la més. M’enorgulleixo de sortir de casa sense tan sols mòbil i el seu podòmetre integrat. Corro i em sento lliure i lleugera i escolto el meu cos i no em fa falta un monitor cardíac per saber si estic entrenant en zona 2 ni calcular a la perfecció la distància que he de recórrer. Cal alliberar-se d’aquesta llosa per tal d’obtenir el temps necessari per escriure; per no morir del tot.